Índice del artículo

 

Ampliació de l'esglesia parroquial 1845-54  (XII)

 

Per aquells anys “un fill de la casa de Can Manent, Jaume Manent Pbro. era frare enclaustrat caputxí, vivia al convent de la vila d’Olot i va ser nomenat, des del bisbat de Girona, com rector de la parròquia de Sant Cristòfol per mort de l’anterior”.(1) Ho sabem perquè hi ha una copia del nomenament notarial el 24 de juliol de 1845. Però com no el tenim registrat entre els rectors ni en altres documents, no sabem segur si va arribar ha estar servint a la parròquia. Per tant, sabem que de 1841 a 1844 va ser ecònom Mn. Jaume Maratona i a la seva mort va venir Mn. Felip Masip, suposem que fins 1849.

El 20 de setembre de 1948 l’escrivà major del bisbat escriu una carta, amb motiu de proveir el càrrec de rector de la parròquia de Sant Cristòfol de Premià de Mar, al mossèn ecònom que esta provisionalment encarregat, demanant-li que digui: “en que trato se halla la construcción de la casa rectoral que el ayuntamiento del expresado pueblo se obligo a edificar en 1841 para la erección de nueva parroquia; a fin de yo poder dictar las providencias contundentes,”(2) per nomenar un nou rector. Hem de suposar que el mossèn contesta explicant que la nova rectoria ja esta construïda al costat de l’església (el que avui és l’edifici de l’ajuntament), perquè l’any següent el Bisbat va nomenar el primer rector. I sabem que en la creació de la parròquia els mossens van començar a viure al edifici que els va cedir l’ajuntament (actual rectoria), perquè allà és van quedar sempre. 

Recordem que l’església que s’havia edificat i beneit al 1820 era nomes una part, ten ia forma de planta quadra, encara li faltava per fer i ampliar el creuer, el presbiteri, la capella del santíssim i la sagristia, i acabar el campanar. Per tant ara que era parròquia pròpia es volien portar a terme aquestes obres de ampliació i acabament.

Al 1849 va arribar a la parròquia el 1r rector nomenat com a tal, era Mn. Isidre Prim, i encara que no va estar gaire temps, fins 1853, va lluitar molt per fer les obres d’ampliació i acabament de l’església al igual que els seus antecessors, “demanàvem al bisbe, junt amb el nou ajuntament que ho feia al govern de la Reina Isabel II, aconseguir finançaments per pagar les obres de l’acabament de l’església i el seu campanar. Aleshores és va crear la “Junta d’obres de l’església de Premià”, per organitzar i seguir els treballs, composada per el Sr. Rector, el Sr. Alcalde i alguns feligresos apoderats, entre ells Joan Manent que havia donat els terrenys. Finalment el 16 novembre 1851 el Govern aprovà l'expedient d'engrandiment de l’Església Parroquial i construcció del campanar amb el pressupost concedit de 136,501 rals de vellons, però que no començarien ha enviar i pagar fins 1854”(3). 

Una prova del desix dels parroquians per aconseguir dines per l’obra de ampliació de l’església és la noticia que ens diu el diari de l’època “El Ancora”, del dia 20 de juny de 1852:

 “El próximo domingo en el pueblo de Premia de Mar y a favor de la obra de aquella parroquia empezarán los ejercicios de disparar al blanco, siendo el primer premio una ternera, el segundo un par de gallinas y el tercero un par de pollos”.(3) 

També el mateix diari “El Ancora”, el 20 de maig de 1854, ens explica la pressa de possessió del nou rector:

 “El viernes pasado tomó posesión del curato de San Cristóbal de Premia el Rvdo. Mn. Manuel Seda, interviniendo el acto el Dr. D. Melchor Bonfill. El subejector lo fue el venerable anciano D. Edualdo Ribas, (de unos 80 años)  cura párroco de San Pedro de Premiá y testigos los Rvdos. SS. D. Jaime Santacana, cura párroco de Vilassar, y D. Sebastian Feliu, cura párroco de Vilassar de Mar. Asistieron también otros eclesiásticos y el Alcalde del municipio, el Sr. Teniente de Carabineros, las personas mas notables y un concurso tan extraordinario que la iglesia estaba completamente llena.

Hemos notado con indecible satisfacción que las obras de ensanche de aquella parroquial iglesia van continuando con notable rapidez, de modo que tan luego como hayan terminado, y también el campanario que va a edificarse, darán nuevo realce a las muchas y solemnes funciones que se celebran en aquel santo templo al paso que servirán también para que los fieles puedan estar en el con toda comodidad y ejemplo. Digno es, por cierto, el celo del nuevo Sr. Cura Párroco, secundado por el benemérito Sr. Alcalde, Ayuntamiento y vecinos de aquella población, quienes se esmeran de un modo particular en adornar el templo del Señor con nuevos altares, pues concluidos los del Hecce Homo y de la Virgen del Rosario, van a construir el de San Antonio”.(3)

Just amb l’arribada del nou rector Mn. Manel Seda, “el 1 de juny de 1854 es va començar oficialment les obres d'ampliació de l'església, després de moltes gestions a Madrid, doncs els plànols i els pressupostos estaven fets des de 1834. Les obres es van realitzar des de 1854 fins 1861, després de molts entrebancs per aconseguir els diners necessaris”.(3) Segons uns expedients de 1854, que hi ha a “l’Arxiu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i Sant Jordi, per l'aprovació de una torre-campanar, sabem que el famós l'arquitecte de l’ampliació de l’església va ser el barceloní Josep Simó Fontcuberta. La intenció en els planells era la de fer a la torre una galeria de vigia, on poder estar de peu per vigilar i avistar els vaixells que arribessin a la costa o a la platja”.(4) Per tant, com podem veure, la torre-campanar, com el punt mes alt del pobles, es volia fer servir com a torre de vigia.                                                                                                                  

Recopilat per Xavier Martín, comissió 175è

  1. –Can Manent 600 anys d’història, Mª Rosa Font i Catllà, Joan Gómez i Vinardell.
  2. -Expedients de l’Arxiu Diocesà de Barcelona amb copies a l'arxiu Parroquial de Sant Cristòfol.
  3. –http.www//historiadepremia.com, per Joaquim Marguenat,
  4. -Arxiu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i Sant Jordi (registre 209.25)

Información adicional