175 Aniversari

Descàrrega de capìtols: Història de la nostra parroquia. Recull d'en Xavier Martin Pay en motiu del 175è anniversari. 

 

 

Història de l’Església parroquial de Sant Cristòfol de Premia de Mar (I) 

Les cartes de petició de construir la primera església, 1786-1798.

Primera pedra, 15 de desembre de 1798.

La historia de la parròquia de Sant Cristòfol de Premià de Mar comença amb la primera notícia documentada existent que fa referència a l’advocació del sant del veïnat de mar i data del segle XVI, concretament al mes d’agost de l’any 1556; en un document conservat a l’Arxiu parroquial de Sant Pere de Premià de Dalt, on diu: “Debitori que fa Francesch Morot de Vilassar a Barthomeu Amat de la Parròquia de Premià y vesinat de Sant Cristòfol”. Possiblement aquesta advocació es va fer realitat per la relació del sant amb mariners i pescadors.

Sembla ser -encara que no coneixem cap documentació al respecte- que al lloc on avui hi ha l'església de Sant Cristòfol hi havia hagut una antiga capella, edificada cap a finals del segle XVII. I ja a la segona meitat del segle XVIII trobem els primers indicis d’un bon assentament agrupat o un gremi de mariners que edifica aquesta primera capella, en honor a Sant Cristòfol i que adopten com a patró. La família de Can Manent són els que fan donació dels terrenys de la futura església; més endavant també faran donació de la partida de terreny del costat per fer-hi la rectoria i l’hort.

Però el que és cert és que cap a finals del segle XVIII ja vivien en el barri de mar un grup de 400 persones que per assistir a missa i rebre els sagraments tenen de pujar a peu amb tres quarts d'hora de camí a l'església de Sant Pere de Premià de Dalt. El dia 1 de gener de 1786 decideixen, els Síndics Procuradors elegits pel Veïnatge de Premià de Mar, dirigir una instància a l´Excm. Sr.Bisbe de Barcelona, Dr. Gabino de Valledares, fent-li present la creixença del Veïnatge que passava llavors ja de 80 cases i demanant-li una autorització per a construir una església mes gran on tenen la capella per poder celebrar la missa dominical. És el primer intent de fundar una Església a part de la de Premià de dalt, que és fa en un moment en que hi ha un buit de poder a la Rectoria ja que el Rector Pere Vives ha mort i encara no s'ha designat cap altre. Probablement perquè veien més fàcil que el nou rector acceptés unes condicions donades ja abans del seu nomenament.

Aquest serà l'inici d'un plec de 24 cartes que és conserven a l'arxiu parroquial de Sant Pere, que s’intercanviaren durant 4 anys els síndics de veïns de mar, el vicari episcopal del bisbat de Barcelona, i el rector de la parròquia de Premià de Dalt D. Josep Sobregrau. El 23 d´abril de 1790 fou concedit el permís per a l´edificació de l´església; però llavors morí el senyor Bisbe i, per aquesta raó o per altres motius que no consten, quedà en suspens l´execució d´aquest permís.

Existeix, però, un decret del 24 de maig de 1798, del senyor vicari Capitular, Dr. Jaume Roig, que porta la data en què, fent referència al permís ja concedit pel difunt seny or Bisbe, el renova i comissiona al senyor rector de Sant Pere de Premià de Dalt, Dr. Josep Sobregrau, per tal que beneeixi la primera pedra de l´església que es construirà. Per tant el 15 de desembre de 1798 es va posar la primera pedra de l'església del gremi de marina, o sigui dels pescadors de Premià amb el patronatge de Sant Cristòfol. I comença a construir-se una església mes gran als terrenys anomenats a les hores “La romaguerra” cedits per la família Manent, en el lloc de l'antiga capella, a canvi de reservar-se un banc prop del presbiteri.

Xavi Martin Pay,  Comissió 175è


 

Història de l’Església parroquial de Sant Cristòfol de Premia de Mar (II) 

Les obres de construcció de l'Església de Sant Cristòfol van durar 22 anys, (desembre del 1798 -  maig de 1820); alguns anys, però, es va interrompre la construcció per mor de la Guerra del Francès (1808-1814). Era una església de planta en forma quadrada, doncs sembla que sols va haver pressupost per construir-hi fins a les trones o els púlpits, és a dir abans del creuer, on es va fer un mur en espera de poder acabar el temple en la seva totalitat. Es va posar un presbiteri i un altar provisional, amb un únic retaule dedicat a Sant Cristòfol.

Sembla ser que en aquesta nova església es va deixar posada la portalada de pedra de granit de l'antiga capella, esculpida en pedra de la Cisa i en un estil barroc primigeni, gairebé en un Renaixement decadent; aquesta portalada té la gràcia de l´art popular i la dificultat de la seva execució en una pedra dura, poc apta al treball del cisell. És aquest l'únic element que resta d'aquella antiga capella del segle XVII. Tot el conjunt és un relleu amb llinda i brancals treballats amb motius mariners (peixos, crancs i altra fauna marina). A la llinda i dins d’una orla, hi apareix una barca de mitjana amb pescadors. Damunt la llinda, hi ha una fornícula clàssica amb la imatge de Sant Cristòfol ingènua i robusta, amb el cap regirat cap a munt intentant mirar al dolç Infant Jesús que porta a l’espatlla i la matussera palmera que serveix de bastó. La portalada és coronada per un sol i flanquejada per flors i gerros barrocs amb dues hídries ornamentals adossades al mur en els dos extrems superiors. Sense saber la seva procedència o escultor, encara és conserva avui en el temple actual.

Autoritzada ja com a capella pública es va beneir i es celebrà la primera missa, sent inaugurada el dia de Sant Cristòfol 10 de juliol d´aquell any 1820. És va fer amb una celebració d'un ofici solemne presidida pel Pare Felix Manent, caputxí, fill de la Casa Can Manent de Mar, propietaris dels terrenys cedits per la construcció de l'Església. Celebrades les misses d'aquesta solemnitat, romangué tancada fins haver obtingut la llicència per part del Bisbat per a celebrar-hi habitualment misses, la qual es va donar aquell mateix any 1820.

                                                                                         Comissió 175è

Bibliografia:

-Història pintoresca de Premià de Mar, Ramon Coll Monteagudo, ed. El clavell

-Història breu de Premia de Mar, Salvador Moragas Botey, ed. Eaixernador

-Documents de l’Esg. P. de St Cristòfol de Premià, Virginia Martines Martines (revista)

-Els orígens de la parròquia de Sant Cristòfor de Premià de Mar; Jordi Montlló Bolart,   

 (dins revista Joves de Sant Cristòfol, núm. 11

http://patrimonicultural.diba.cat/uploads/08172/memoria.pdf


 

Calendari commemoratiu del 175è aniversari: 

21-gener-1841: el bisbe signa el decret de erecció de nova parròquia.

2-abril-1841: el govern dona la real ordre d’aprovació d’erecció de la nova parròquia.

11-juny-1841: es notifica l’aprovació i la real ordre als interessats.

7-juliol-1841: Sant Cristòfol és segrega de la Parròquia de Sant Pere (fa 175 a.)

10-juliol-1841: 1ª missa de festa major com parròquia.

10-juliol-1820: fou inaugurada l’església (fa 198 anys).

15-desembre-1798: es va posar la primera pedra de l’església. (fa 218 anys)


 

Intents de crear Parròquia pròpia i separació, 1826 (III)

Podem interpretar que a partir de la benedicció de l'església de Sant Cristòfol al 1820 els habitatns de Premià de Baix ja comencen a fer el possible per aconseguir la separació, tan civil com eclesiàstica, del poble de Sant Pere de Premià. Sembla ser que al 1823 ja es va fer un estudi de demarcacions dividint els dos territoris del que podrien ser els dos pobles. I senyalen per terme espiritual o de la nova feligresia el terreny compres des de la carretera Real o del mig fis la vorera del mar.

El Gremi de Mariners volia assistir a missa en la seva nova església gran i no tenir de pujar al poble de Premià de Dalt, per això habien començat a pagar un mossèn perquè celebrés la missa els dies de precepte, inclòs St. Cristòfol. Moltes vegades era el vicari de Premià de Dalt qui ho feia, Mn. Joan Soteras, allà pel voltant de 1826; i també el Rdo. Nrcís Figueras entre 1833 al 1836, que era també capellà del Santuari de la Mare de Déu de la Cisa; o un mossèn que vivia ja al poble de Sant Cristòfol de Mar entre 1836 i 1840, i que era l'antic rector de Vilassar de Mar, el Rdo. D. Lorenzo Cortés.

Els veíns de mar tenien clar que si volien ser ben atesos espiritualment, necessitaven la creació d'una parròquia pròpia. Per sort tot aquest procés de petició de crear una nova parròquia el podem conèixer bé, doncs consta en uns documents que es guarden a l'Arxiu Diocesà de Barcelona i van ser agrupats, copiats i resumits per Joaquim Moragas i Botey i la serva esposa Teresa Estrada i Riera (1965 i 1973). Al nostre Arxiu Parroquial hi consta una còpia.

Aquesta "segregació" parroquial va ser un llarg procés que durà molts anys, i que podem dividir en 5 etapes seguint la documentació. Un 1r Document data del 15 de juny de 1826, per tant 6 anys després de la benedicció de l'església. EXPOSA queuns 26 veíns, caps de família, amb ofici i habitatns del barri de Sant Cristòfol de Mar, entre d'altres: "Pau Roldós "maestro de primeras letras", a Joaquim Iobra "jornalero", Jaume Botey "tendero" i Pere Argimon "zapatero", Pau Riera i Vergés "panadero", Jauine Balada "sastre", Ramon Pons "carpintero", Francesc Manent "labrador", Francesc Constantó "negociante", Joan Sisa, Miquel Font i Mariano Mas "negociante", Josep Argimon i Bemard Font "patronos de Matrícula....", deleguen en Josep Vallespí notari Real com llur procurador i representant per aconseguir la separació de Premià de Dalt. 

DEMANEN que tant en la part civil com en l'espiritual, el crescut poble és divideixi en dos, distribuint-se per igual la jurisdicció i que el terme espiritual sigui el comprès des de la Carretera Real o del Mig fis a la vora del mar. És la mateixa situació geogràfica que ho demana, doncs entre els dos llocs dista mes de mitja hora de camí, i nomes s'hi accedeix per la Riera, on que quian plou resulta intransitable. Això fa que en cassos urgents no es puguin rebre els auxilis del mossèn, i alguns veíns de mar morin sense rebre els últims Sagraments. INFORMEN també que ja tenen una església "molt capaç i a propòsit" per les celebracions i funcions annexes al barri de Mar. 

Atès que el Gremi de Mariners es feia càrrec de les despeses del mossèn per que els celebrés la missa, també van demanar que els fos assignat un rector particular per dir misses els dies de precepte inclòs St. Cristòfol, ni que fos com a coadjutor (vicari) del rector de la parròquia de Dalt, fins que arribés la divisió civil. Per tant, de moment, sembla que el que preocupava mes als veíns era l'obtenció d'un sacerdot que els atengués regularment. 

Tot això ho certifica també Joan Soteras, Pvr e. vicari de Sant Pere de Premià, en absència del Sr. Ecònom Pau Albornà i aprofitat que no hi ha un nou rector encara nomenat en Sant Pere de Premià. Diu que el veínat de de mar de Sant Cristòfol consta d'unes 700 animes de comunió y 500 de menor edat (menors de 12 anys). El notari Agustin Ponsico i Maurell certifica tot el document al Masnou el 14 de juny de 1826. Sembla que la resposta a aquesta petició va ser l'arribada d'un nou rector a Sant Pere de Premià de Dalt, Rvd. Eudalt Ribes, i res més. I aquest rector amb els seus vicaris atendrien els barris de dalt i de mar.

Recopilat per Xavier Martín, comissió 175è


 

L’advocació de Sant Cristòfol a la nostra parròquia i llegenda (IV)

Una de les incògnites que té la historia de la nostra parròquia és el motiu de perquè li van posar l’advocació de Sant Cristòfol.  Com no tenim documentació que ens ho acrediti tindrem de fer la hipòtesis que altres lloc també han fet. Per fer-nos una idea n’hi ha prou de mirar els Patrons que tenen el pobles que ens envolten: El Masnou i Premià de Dalt tenen a Sant Pere apòstol que era pescador i per tant relacionat amb el mar o aigua; i Vilassar de Mar té a Sant Joan Baptista també vinculat amb l’aigua del riu  i el bateig. Nosaltres també a prop de mar, tenim a Sant Cristòfol que va travessar un riu portant a les espatlles al nen Jesús, també doncs, associat amb l'aigua.

Si la casa de Can Manent la tenim documentada en el s.XV, i la primera vegada que és anomenat el lloc de Sant Cristòfol és a mitat del s.XVI, és molt probable que l’advocació al Sant també estigues en el s.XV o abans. I com a segona hipòtesis no podem oblidar, que Sant Cristòfol és advocat e implorat per pestes i epidèmies. Per aquesta raó, també hi ha la possibilitat que se li atribuís durant l’Edat Mitja la seva intercessió, en la desaparició d’alguna d’aquestes calamitats, aquí a Premià de Mar. Per tant amb aquest argument, és molt justificable que en algun moment els primers pescadors de les nostres platges fessin l’erecció d’un petit oratori i després la construcció de l’antiga capella, amb la portalada que ja em citat i que encara tenim, prop del camí  de mar i de la casa Can Manent.

Algun d’aquests arguments o potser tots junts, son els motius per els quals els pescadors del barri de mar van agafar aquesta advocació de Sant Cristòfol.

Però tenim també una llegenda molt bonica, que és relaciona amb aquesta advocació del Sant, referent a un pescador anomenat també Cristòfol que des de molt antic sempre han explicat els premianencs de mar. La historiografia romàntica és experta en la creació de mites i, a nivell local també es va donar aquest fenomen. Es tracta d’una llegenda publicada per Francesc Mas i Abril al diari La Veu de Catalunya, el 19 d'agost de 1923, sobre els orígens de Premià de Mar que reflecteix una visió molt romàntica i que també serveix per veure quina era la visió que els premianencs tenien d’ells mateixos, més que no pas de la realitat social que transmet el relat:

"Fa unes centúries, un pescador anomenat Cristòfol, alt i fort com el sant, enginyós i treballador com ell sol, trobava malaguanyat el temps que perdia anant amunt i avall, des de la platja al poble de Premià de Dalt i a l'inrevés. Així, s'engiponà una barraca amb troncs d'arbres, fustes amorrades per l'aigua, brossa i fang. Tenia fins i tot porta d'entrada i finestra. Polida després i acuradament emblanquinada amb calç per dins i per fora, aquella barraca feia goig de mirar. Aposentat que fou amb la seva família (muller, un fill i una filla), l'acabaren d'embellir més i més les dues dones, les quals, tenint gran estimació a les flors, aviat cercaren la barraca de violes, clavellines i altres espècies, no mancant les malves, que tan abunden en la nostra costa. 

 El patró Cristòfol, en ser a terra un cop enllestida la pesca, tornava a sentir-se desvagat. I mentre les dones repassaven les malles de l'artet, el fil de la barca i els llibants, ell es dedicava a conrear un tros de terreny proper a la seva estança. Així, treballant tots a mar i a terra, vivien molt feliços. Ben aviat se n'adonaren els altres pescadors del que estava passant. I ben aviat també tingueren cura d'imitar-los: ara una caseta, ara una altra, finalment restà poblat un bon tros de platja. 

Tota aquella gent, aparellant les barques i els ormeigs, cavant la terra o recollint vianda, fent puntes o regant flors, joiosos cantaven tot el sant dia, seguint el va i ve de la mar, una sola cançó. Com que no en sabien cap altra, sempre repetien la mateixa, com fan els gafarrons amb el seu cant. L'altra gent del poble, és a dir, els de dalt, en sentir-los cantar així exclamaven: Semblen gafarrons, semblem gafarrons. I gafarrons foren aquells, ho són els actuals premianencs de mar i seran els seus descendents per sempre".

 

Recopilat per Xavier Martín, comissió 175è

 


 

Intents de crear Parròquia pròpia i separació, 1833 (V)

Sembla ser que amb l’arribada del nou rector de Premià de Dalt l’any 1827, Rvd. Eudalt Ribes, la situació es calma durant els 7 anys següents. Però els veïns de mar volen una parròquia pròpia, ja que tenen una església nova i gran, i comença la segona etapa en el transcurs de l’any 1833. “És  fan noves demandes amb cartes al bisbe i les respostes negatives del Rector de Dalt. Realitzen els primers intercanvis d'opinions entre els mariners, que envien 6 cartes el bisbe de Barcelona durant aquell any i les repliques del rector de Premià de Dalt. Repetint conceptes com al 1826, sobre l’atenció religiosa al barri de mar. Uns neguen ser atesos i hi ha qui ho afirma. Com el rector Eudalt Ribes, que serà sempre el home més oposat al projecte de separació”.(1)

En la 1ª carta del 22 de febrer la junta del gremi de mariners diu que es dirigeixen al Bisbat, "los individuos de la junta del gremio de marineros, que componen la mayor parte del vecindario de Mar de Premià...Són tots aquell que treballen en qualsevol de les feines relacionades amb la mar, ja fossin calafats, pescadors, mariners o patrons. I diu que: "Las almas de comunión son unas 750 poco mas o menos, según el empadronamiento de la Parroquia y de estas unas 250 poco mas o menos estan ausentes en sus temporades en los viajes marinos". També diu que "los que tienen predios, viñas y campos son unos 25 a lo mas 30, pero de estos a excepción de cuatro o seis, incluso la casa Diesmera, poseen una pequeña tierra que resulta poca cosa para el diezmo común o partidor".

Exposen que és senten abandonats espiritualment, que ha costa dels seus esforços s’han tingut que proporcionar un sacerdot perquè els dies de precepte els celebres la missa i ara no poden, segons pròpies paraules. Demanen, per ara, que baixi un dels dos sacerdots del poble de dalt. Firmen: "Mariano Riera, director por el vocal Pablo Mas, que no sabe, Pedro Olano, Salvador Estibat, secretario”.(2)

La resposta del rector de dalt no es fa esperar i “el 29 d’aquest mes diu que els suplicants utilitzen expressions improporcionades i que tant cuida el veïnat de mar com el de dalt, i que des que es rector, el 1827, sols hi ha hagut un mort sense Sagraments, algú de mort repentina. Diu que segons disposà el bisbe Pau en 1820 es permeté que es digues missa en l’església de mar amb la condició que el veïnat es procures sacerdot. I si el veïns contribuïssin amb 8 maravedis per cada casa seria suficient per l’almoina dels dies de precepte i pagar al sacerdot. Diu que ell hi va per confessar els impedits i altres que diuen no poder caminar i en canvi si que van per vinyes i camps.

El 13 d’abril els veïns de mar en nova carta refusen lo dit pel rector i diuen que no son arbitres per posar la contribució de 8 maravedis sense permís de S. M. Ells paguen tot el que correspon i que si el rector de St. Pere baixa el dia de St. Cristòfol es sobretot per les almoines i per “l’opipara comida" a que se'l convida. Demanen es declari St. Cristòfol sufragània de la matriu de St. Pere”.(3)

Es curiós que el Sr. Rector presenti al bisbe el 15 de juliol, “perquè consti en el expedient, un rebut de Feliciano Riera prohom de mar, amb la quantitat de 23 pessetes, per els tres dies de funcions de Sant Cristòfol en l’església de mar. Fetes per el Mn. vicari i ermità de la Cisa”.

Després el rector ratifica conceptes anteriors i recomana que no es dongui llicència per celebrar la Missa de St. Cristòfol al ex-caputxí Rvd. Narcís Figueras: "Perdonarà V.S. que yo advierta que cuando se destine sacerdote para celebrar misa en la referida iglesia no se de licencia al ex-capuchino, Ldo. Narciso Figueras, vicario i ermitaño de la Cisa, que éste en unión del ex-cabo del resguardo, secretario del referido vecindario de mar, son los que han movido este asunto, y se seguiran otros disturbios de la macumunación de dichos sujetos."(3)

El 24 de desembre la junta del gremi de mariners tornen a repetir les al·legacions i peticions anteriors i diuen que hi ha al barri de mar 250 cases i al·leguen més de 1.400 animes. Diuen que tenen una Església en el veïnat de marina, i que degut a dificultats de comunicació amb la Parròquia demanen que tots els dies de precepte i el de St. Cristòfol baixi un dels dos sacerdots de la parròquia a dir Missa. Aquesta vegada firmen: Miquel Cisa (no en sap, ho fa Pere Olano) Miquel Mas, prohom,(no en sap, ho fa Josep Cisa) Pau Mas del gremi”.(4) “Finalment aquest intercanvi de peticions i rèpliques amb mossèn Ribes s'interromp fins a desembre de 1838, i no hi ha cap altre document”.(1)  Hem que suposar que la resposta del bisbat va ser demanar al rector que envies un dels vicaris a l’església de Sant Cristòfol a dir les misses. Entretant, en 1836, va aconseguir-se la separació civil amb ajuntament propi per la Diputació.(1)

  1. -Els orígens de la parròquia de Sant Cristòfor de Premià de Mar; Jordi Montlló Bolart,(dins revista Joves de Sant Cristòfol, núm. 11
  2. -Història breu de Premia de Mar, Salvador Moragas Botey, ed. L’Aixernador
  3. -Index de l'arxiu Parroquial de Sant Cristòfol, Joaquim Moragas Botey, 1973
  4. –La separació dels dos Premià, Joaquim Marguenat, (dins revista Agrupació d'estudis científics i culturals, nº1

 

 


 

Rectorologi

Llista dels rectors i ecònoms que han servit en aquesta parròquia de Sant Cristòfol, des de la seva creació i al llarg d'aquests 175 anys.

En aquest IV Diumenge de Pasqua, Diumenge del Bon Pastor, recordem a aquells pastors que han acompanyat la nostra comunitat parroquial al llarg d’aquests 175 anys de vida que portem.

Juliol         1841 1849,                        Mn. Jaume Maratona, ecònom.

                1849 1853,                        Mn. Isidre Prims, 1r Rector.

Maig         1854 1891,                         Mn. Manuel Seda Riera.

Agost        1895 1895    novembre,       Mn. Julià Casanovas Vilà, ecònom.

Novembre 1895 1897,                         Mn. Josep Badia.

                1897 1900,                        Mn. Josep Pla.

Abril         1900 1904     juliol,             Mn. Jaume Terrats Tustó.

Desembre  1904 1916,                         Mn. Josep Puig Moliné.

Maig          1917 1923     abril,             Mn. Joan Bautista Martí Casas.

Maig          1923 1924     gener,           Mn. Miquel Nicolau Faure, ecònom.

Febrer          1924 1936     juliol,          Mn. Josep Paradera Sala.

Març          1939 1948    gener,            Mn. Josep Paradera Sala.              

Abril          1948 1968    desembre,       Mn. Manel Torrents Comas.

Març          19691971     agost,             Mn. Josep Mª Mas Franch,

Setembre    19711981,                          Mn. Felip Casañas Guri.

Febrer        19811990     desembre,       Mn. Julià Maristany del Rayo.

Gener         19912004     setembre,        Mn. Jaume Castellví Masjuan.

Setembre    2004 2011    setembre,        Mn. Joan Miranda Pérez.

Setembre    2011...                                 Mn. Bernat Gimeno Capín.

 


 

Intents de crear Parròquia pròpia i separació, 1836-38 (VII)

En 1839 l’Ajuntament de Premià de Mar segueix enviant al Bisbe les documentacions per demanar la creació de la parròquia. “Dos certificats del 12 de març diuen que hi ha 1500 ànimes i exposen les dades de fundació del ajuntament. Els firmen: "El alcalde Juan Manent, el regidor 2º José Lloberas, el síndico procurador Antonio Moragas i Pedro Ramon".(1) 

En nova carta 19 de març 1839 l'Ajuntament demana a S. M. que com la Diputació erigí Premià en poble el 1836 per la part civil, li sigui concedit Rector. És parla de 1.500 habitants. La rèplica del Rector de Dalt ens parla de "813 almas de comunión".(2)  

E1 13 d'abril 1839 el Ministeri de Gracia i Justícia envia al Bisbe de Barcelona Pere Martínez de Sant Martí sol·licitud de l'Ajuntament de Premià de Mar per erigir Parròquia independent. Així, a primers de l'any 1840 el Sr. Bisbe demana que es comenci el procés obrin un  expedient per tal de determinar la conveniència o no de segregar ambdues parròquies. L'advocat fiscal, que serà Jaume Quintana, demana a l'Ajuntament que justifiqui la segregació”.(3)

L’Ajuntament ho fa en un document del 2 d'abril de 1840 i nomena comissionat al Rd. Narcís Figueras, "paborde de Ntra. Sra. de la Cisa" i vicari de Sant Pere de Premià, per que representi a l’ajuntament i per aconseguir la separació. Anant a veure el bisbe ha de ser qui amb la seva constància aconsegueixi la definitiva separació. Exposen la justificació per separar-se de parròquia, en base a 5 punts:

  • La distància de mitja llegua entre els dos nuclis, que consideren excessiva.
  • L'única via de comunicació és la Riera o Rambla.
  • Quan plou, la Riera queda tallada tant als vianants com als carruatges.
  • A causa de l'obstrucció de les comunicacions alguns veïns moren sense rebre els auxilis espirituals.
  • El poble de Sant Cristòfol ja disposa d'una església capaç de donar lloc als actes religiosos. 

És firmat per l'Alcalde Joan Estrader, Mariano Moragas regidor 1r, Ramon Cisa regidor 2º.(4) 

En un altre recurs del 10 maig el Comissionat Rd. Narcís Figueras diu que havent aconseguit St. Cristòfol de Premià de Mar la separació civil, per tenir més veïns que la seva matriu demana també la separació espiritual i fa vàries al·legacions com les anteriors.

El 16 maig el Bisbe uneix l'anterior recurs als antecedents i els passa al Rector de Premià de Dalt Mn. Eudald Ribes perquè informi del que ell cregui oportú.(5)

La resposta no és fa espera, i el 2 de juny el Rector de Premià amb una llarga carta diu que: “les al·legacions de l'Ajuntament de Premià de Mar no son exactes ni suficients. Al·lega que com que les obtencions de peu d'Altar i Estola no excedeixen a l'any de 26 Baptismes, que la majoria paguen amb un ral, de 10 matrimonis amb una almoina de 4 rals, amb tot plegat no podem subsistir 2 rectors. Al·lega altres coses sobre compliment del seu Ministeri. Referint-se a la població diu que sols ha crescut de unes 200 ànimes de comunió des de 1805, essent el total de 813 quina 34 part estan absents per llargues temporades o per anys en raó de ser navegants. Contradient el motiu de que alguns veïns moren sense rebre els últims sagraments diu: “de unos cuatro años a esta parte reside en dicho pueblo D. Lorenzo Cortés, cura párroco que fué de Vilasar de Mar, quien celebra diariamente la santa misa en la Iglesia de S. Cristóbal que existe en dicha población de construcción moderna, y bastante hermosa y capaz, y en un caso repentino puede subministrar a sus vecinos los expresados auxilios”. (6)    

Recopilat per Xavier Martín, comissió 175è

 -Història breu de Premia de Mar, Salvador Moragas Botey, ed. L’Aixernador

  1. -La separació dels dos Premià, Joaquim Marguenat, (dins revista Agrupació d'estudis científics i culturals, nº1)
  2. -Els orígens de la parròquia de Sant Cristòfor de Premià de Mar; Jordi Montlló Bolart, (dins revista Joves de Sant Cristòfol, núm. 11)
  3. -Història pintoresca de Premià de Mar, Ramon Coll Monteagudo, ed. Clavell, 2009
  4. -Índex dels expedients de l'arxiu Parroquial de Sant Cristòfol, Joaquim Moragas Botey, 1973
  5. -Expedients de l’Arxiu Diocesà de Barcelona amb copies a l'arxiu Parroquial de Sant Cristòfol.

 

Intents de crear Parròquia pròpia i separació, 1836-38 (VIII)

E1 9 d’agost 1840 el Fiscal diu que l'Ajuntament de Premià de Mar, té de justificar en que es funda, i presentar alguns documents.(5)                                         

E1 16 d’agost es fa una declaració de testimonis davant el notari de St. Genis de Vilassar Joan Vila i Roldo. Els que declaren son: “Jaume Alsina, patrón, de Vilassar 60 años; Juan Visa, jornalero, 64 años, de San Juan de Vilassar; Fra ncisco Anye, marinero, 30 Vilassar; Juan Rubio, farmaceutico, edad 44 de Masnou; Buenaventura Feu 46, secretario Aynt. Masnou; Domingo Bori, confitero, 40, de Masnou”. L'acte va tenir lloc al Masnou. (2)

El 18 d'agost segueix una certificació de l'Ajuntament sobre les famílies. Diu: “se compone de 253 familias y que estas componen 1470 almas de las cuales hay 817 que han comulgado en la ultima pascua según los libros parroquiales, y 985 que deberian hacerlo por la edad de 12 años cumplídos según el padron de la Alcaldia cuya ausencia se atribuye a la de los navegantes. Y ademés 485 parvulos, cuya suma hace los 1470 expresados”.(5)

El dia 20 l' Alcalde, l’Ajuntament i el Rector fan el certificat dels habitants i les cases. Com en el document anterior. I aquell mateix dia, l'Alcalde i Ajuntament certifiquen que la població consta de 240 cases de 1, 2 i 3 cossos i de 6 casetes o barraques, amb un total de 246. També un certificat del Secretari de l'Ajuntament dient que en l'arxiu hi ha les diligències següents: del Govern Polític de la Prov. de Barcelona i del Ministeri de la Governació sobre la separació i els límits territorials. A continuació es troba un plano geométric, fet a Mataró i firmen: Joaquim Planas Alcalde regidor 1º sindico Juan Estrader, Marià Moragas, Ramon Cisa i Pablo Alsina.(2) També hi ha un llarg escrit de Pedro Ochoa de Olano, secretari de l’Ajuntament del poble, que certifica que a la Secretaria del seu càrrec hi ha arxivades les diligències que fan referència a la divisió del terme, que es féu posant les fites convenients, essent-hi presents representants dels Municipis de Sant Cristòfol de Premià, de Sant Pere de Premià, de Sant Joan de Vilassar i de Sant Martí de Teià.(1) I és recorda que e1 21 setembre 1838 es va fer la una reunió en la caseta nomenada de La Cisa, dels representants dels Ajuntaments de St. Cistòfor de Premià, de Sant Pere de Premià, Sant Joan de Vilassar i Sant Marti de Teià per fer la demarcació de Sant Pere i Sant Cristòfol de Premià.(4)

 E1 27 d’agost 1840 l'Escrivà Jordana anota que ha sortit de Barcelona en diligència a les 5 del mati arribant a Premià de Mar a les 8, que s'ha presentat a la casa del Rector D. Eudald Ribes, emplaçant-lo perquè dintre nou dies comparegui a la Cúria.(1)

E1 29 demanen que comparegui el Rector davant el Degà del Cabildo de l’Església de Barcelona dintre d’un plaç de 9 dies.    

E1 9 setembre el Bisbe de Barcelona ordena que lo produït ja en el expedient passi al Fiscal. 

El dia 14 Mn. Eudald Ribes, Rector de Premià, per estalviar diligències i despeses respecte a la nova Parròquia i no haver de desplaçar-se a Barcelona, nomena perquè el representi a Faust Margens, beneficiat de Santa Maria dels tres Reis del Pi.

E1 10 octubre 1840 el Fiscal demana que l'Ajuntament presenti nova prova testificant els fet o ho ratifiqui extrajudicialment.

El 20 es fa una convocatòria del Cabildo de la Santa Església de Barcelona, esmentant els canonges que hi assisteixen i en el que donen poder a Josep Grases i Arbó  

E1 24 es fa requeriment a Figueras, comissionat, perquè el dia 26 següent de 9 a 1 del mati presenti els testimonis 

El dia 26 es demanen nous testimonis de proves i  l’Ajuntament de Premià de Mar presenta aquesta vegada a: “José Constant i Torrents, comerciante, natural de Premià vecino de Barcelona, edad 30; Inígo Moreno, agente de negocíos de Barcelona, 51 años; José Sardà y Corriola, comercíante de Barcelona, 70 años”

El 11 novembre 1840, Narcís Figueras fa diverses declaracions defensant l’erecció de nova parròquia, refutant lo que diu el Rector de Premià i es queixa de la lentitud en les respostes dels de Dalt.

El dia 23 Narcís Figueras diu que feta la comunicació al Rector de St. Pere de Premià han passat els dies hàbils marcats per la llei i no s'ha presentat. El 26 i 28 de novembre Narcís Figueras es queixa novament per la falta de resposta.

El 10 de desembre Felip Bertran i Ros, Pvre. Canonge i Arxiver del Major, certifica que en l'Arxiu hi ha un llibre amb cobertes de pergamí amb dades dels Rectors de St. Pere de Premià del 1629, 1645 i que en 1734 la Parroquial de Sant Pere de Premià la posseeix Pere Vives, que es reputada de 8,000 rals de vellons i té càrrec de mantenir Vicari i Cavalleria.

El dia 13 el Cabildo compareix i cita algunes ereccions de Parròquia, entre elles Sant Genís de Vilassar, del que es desmembraren Santa Creu de Cabrils i Sant Joan de Vilassar. Diu que si s'erigeix nova parròquia té que quedar compresa en el Patronat del Cabildo, com ja ho és la de Sant Pere i demana que no tenint interès el rector en aquest expedient no se li facin més comunicacions ni es facin més actuacions. I com sembla que es desentén de la divisió mentre li siguin respectats els seus drets sobre la vella i la nova parròquia.(5)

El 14 desembre el Rector de Sant Pere de Premià demana s'afegeixin a l'expedient unes respostes seves sobre unes manifestacions de Narcís Figueras. I com no va estar d'acord amb la majoria de les 5 raons dels veïns de Premià de Mar, ho va fer constar per nova carta el 24 de desembre de 1840, amb el propòsit que s'inclogués la seva rèplica a l'expedient.(3) En un dels arguments que diu en contra, fa un raonament teològic molt encertat i bo, diu: “El apoderado del ayuntamiento dice que si un enfermo muere sin los auxilios de los sacramentos, se pierde por toda la eternidad. Parece que dicho señor por haber ejercido algún tiempo el oficio de Cura Párroco en la milicia, debe saber que cuando no hay omisión por parte del cura ni de los mismos enfermos en semejantes casos, no se debe juzgar tan fatales consecuencias; y de otra parte se verificaría que Dios sumamente Bueno y Misericordioso. ¿No daría los medios proporcionados por la salvación? Lo que no se debe juzgar de un Dios, que nunca falta ni puede faltar en su infinita providencia, y de ahí se seguiría que todos los que mueran, en el mar y en la batalla, todos se perderían eternamente por no haber recibido los Sacramentos por los mencionados motivos, y esto sería un fatal absurdo y error”. (6)

El 31 desembre 1840 l'Ajuntament de Premià de Mar s'obliga a construir una casa al costat de l'Església en el terrenyi que té destinat per habitació perpetua dels rectors i un hort.(5) I amb això es tanca l’expedient que a durat casi dos anys amb un munt de cartes.

 

                                                                    Recopilat per Xavier Martín, comissió 175è

  1. -Història breu de Premia de Mar, Salvador Moragas Botey, ed. L’Aixernador
  2. -La separació dels dos Premià, Joaquim Marguenat, (dins revista Agrupació d'estudis científics i culturals, nº1)
  3. -Els orígens de la parròquia de Sant Cristòfor de Premià de Mar; Jordi Montlló Bolart, (dins revista Joves de Sant Cristòfol, núm. 11)
  4. -Història pintoresca de Premià de Mar, Ramon Coll Monteagudo, ed. Clavell, 2009
  5. -Índex dels expedients de l'arxiu Parroquial de Sant Cristòfol, Joaquim Moragas Botey, 1973
  6. -Expedients de l’Arxiu Diocesà de Barcelona amb copies a l'arxiu Parroquial de Sant Cristòfol.

 

El Cementiri parroquial, 1841 (X)

Sembla ser que poc abans de la separació civil de Premià de Mar s’havia arribat a l’acord de construït un cementiri comú per els dos Premià, en el lloc on és ara l’actual de Premià de Dalt. Ens ho diu aquest text: “Es va fer la benedicció de l'expressat cementiri pel Sr. Rector Mn. Eudald Ribes i el coadjutor el dia 15 de novembre del 1835, i des d'aleshores s'han donat sepultura en ell a totes les persones que han mort en aquest poble i d'altres parts per haver-ho així disposat en vida...”(1) “Però com l'any 1836 els veïns de Premià de Mar van obtenir ajuntament separat i independent del poble de Premià de Dalt; i com es van trobar varies deutes i reclamacions sobre l'extensió del seu terme, pel motiu del que hi va haver entre els dos pobles un litigi davant l’Excma. Diputació Provincial que dura fins l'any 1839, en el qual els va ser assenyalat el seu terme com es troba actualment. I com igualment queda erigida la Parròquia, també separada e independent el 7 de juliol de 1841. Per això van haver de construir un nou cementiri en el seu propi terme municipal”.(2)  Que no fou, sembla ser, fins 1844.

Per tant just “despres de la creació de la nova parròquia de Sant Cristòfol en 1841, quan encara no hi havia el cementiri construït, cap problema fins la mort del primer veí de Premia de Mar. Succeí el 29 de juliol de 1841. Quan es va produir una defunció a Premià de baix o de Mar”.(3)  L’enterrament el va presidir Mn. Jaume Maratona de la parròquia de Sant Cristòfol i es va fer en el cementiri comú de Premià de Dalt (tal i com havia demanat el Bisbe de Barcelona), “però al vespre un grup de gent de Premià de Dalt, va fer desenterrat el mort i el van enfilar amb el taüt damunt la paret del cementiri que mirava a llevant i a Premia de Mar, i van prendre foc cremant-lo, encara ofuscats per la segregació. L'ambient era molt tens. El fet ens ha arribat a través d'una carta que l'Ajuntament de Premià de Mar envia al Bisbe de Barcelona, el 12 d'agost del 1841, queixant-se de que al cementiri de St. Pere de Premià han desenterrat i cremat un difunt de Premià de Mar”.(3) El text diu: 

“Persuadida esta Corporación que del suceso que va a mencionar.... ha creído oportuno para ilustrar su ánimo.

El 29 de julio último se enterró en el cementerio de Premià de Arriba el cadáver de Agustín Sisa vecino de este pueblo y en la misma noche fue desenterrado y puesto el taul encima de la pared que da vista a este pueblo y le pegaron fuego. Este atentado lo motiva la creación de parroquia independiente en la Iglesia de este pueblo y la continuación de enterrarse en el cementerio de aquellos que fallezcan en este.

No pretendería este Cabildo dirigirse a los agresores aunque los conociera, porque los contempla ciegos instrumentos de un resorte oculto de los contrarios a la segregación, solo lo son porque no se concedió al párroco de San Pedro el derecho de cruz; esta es la voz de la plebe, que grita lo que no entiende y que solo se mueve por resorte.

Si el párroco de S. Pedro hubiese mirado su misión sin interés y hubiera acatado aquella su orden, no hubiese manifestado su disgusto a aquélla separación, ni concurrido a una reunión que debe atribuirse a su consejo, en la que acordo el arbitrio de una imposición a los cadáveres de este pueblo, aceptando el cargo de manipulador de ella, sin considerar el papel tan ajeno de su ministerio. Y si en lugar de todos estos desvíos hubiese aconsejado la obediencia, no hubiera sucedido semejante escándalo, no tendríamos a la esposa, padres, hijos y parientes del difunto profanado en la mayor consternación y no estarían como están estas dos poblaciones a punto de llegar a las manos.  En fin, espera este Cabildo que V.E. se servirá dictar las providencias que crea contucentes para que no se repitan semejantes escenas y vuelvan estas poblaciones a la armonía que antes del suceso conservaban. (4)

Hi ha qui assegura que algú de Premià de Dalt, en procedir a la crema del cadàver, va dir:

—Si no voleu ser-hi de vius, tampoc hi sereu de morts.

El poeta Albert Pera té tota la raó quan escriu: "Sant Pere no vol mar, cap a muntanya mira..."(5)

No sabem que va passar després, si es van prendre mesures o no. No es coneix el final de la història, però segur que a Premià de Mar es van afanyar a construir l’actual cementiri. Tampoc sabem quan es va construir el nou ni quan es va enterrar el primer mort en el cementiri de St. Cristòfol. El que és segur que en l’any 1844 ja teníem un de nou. És la limitació de la historia que al no estar documentada deixa coses a l'aire, com en aquest cas del nostre cementiri parroquial.(3)

Recopilat per Xavier Martín, comissió 175è 

  1. -Registre de nínxols del Cementiri de l’arxiu parroquial de St. Pere de Premià de Dalt.
  2. -D'un document de l'Alcalde de S. Pere de Premià de 1950, conservada la seva copia en l’arxiu parroquial de Sant Cristòfol.
  3. -Els orígens de la parròquia de Sant Cristòfol de Premià de Mar; Jordi Montlló Bolart, (dins la revista Joves de Sant Cristòfol, nº11)
  4. -Copia de la carta de l'arxiu Parroquial de Sant Cristòfol.
  5. –Història pintoresca de Premià de Mar; Ramon Coll Monteagudo, ed. Clavell, 2009

 

   Capella de Sant Sebastià en el cementiri de Premià de Dalt

 


 

La Festa Major de 1846 (XI)

Les Festes Majors en l’època de la creació de la parròquia és veu que tenien gran ressò. “Com exemple es pot destacar el cas que es va donar a vigílies d’una d’elles, quan el poble bullia d’activitat marinera. El text el devem a la ploma de Joan Vilanó Matamoros, que el va publicar inicialment al “Guia del Patronat Catequètic” num.187 (any 1971): 

“En la segona quinzena de juny del 1846, coincidint amb l’arribada al port de Barcelona de tres vaixells procedents d'Amèrica amb gran part de tripulació gairebé totalment originals de sant Cristòfol de Premià. Feia mesos que estaven fora de casa, i la festa d’aquell any fou especialment celebrada. Sadollà l’ànima de la Vila una sensació indescriptible de joia. El motiu era justificat.

Uns quaranta homes passarien la Festa Major en família; entre ells, xicots joves a punt de mullerar-se.  Aprofitant la casualitat, que difícilment  podria repetir-se, hom augurava que la Festa seria més esplendorosa que mai. Portaven dotze, catorze i setze mesos lluny de la Pàtria; havien tocat ports on les malalties tropicals atacaven preferentment el jovent, i, a més, havien lluitat amb forts temporals a l'Atlàntic.

La intel·ligent perícia d’aquells experts capitans, secundats admirablement per abnegada tripulació, de gran experiència marinera, féu possible de superar algunes compromeses situacions. Si no haguessin comptat amb l’ajuda de tan admirable conjunt, més duna vegada no haurien pogut evitar la tragèdia.

Per fi, i després de molts sacrificis, arriben tots feliçment al final del viatge. Bé podien, amb orgull, cantar victòria.

Fan entrada a Premià amb diligència, ja que encara mancaven més de dos anys per a la inauguració del ferrocarril de Barcelona a Mataró, el primer de Catalunya i d'Espanya. El poble, aleshores, era com una gran família, í tal esdeveniment, amb la presència d'aquells braus de rostre colrat pel sol tropical, feia preveure unes festes com mai no se n'havien vistes. El Gremi de Marina, que agrupava tota la gent de mar, unànimement es fa càrrec de la Festa Major. No es parlava d'envelats. El que sobresortia era l'Ofici Solemne dedicat a Sant Cistòfor, Patró de la Vila.

Essent en projecte una tan extraordinària Festa, es contractà una orquestra de 23 professors, la més nodrida fins aquella data. El ball seria a l’aire lliure, a la Plaça de l'Ajuntament. Fou decidit destrenar catifa i adornar la pista amb gran quantitat de plantes i flors. Els seients, cadires i bancs, els portava tothom qui en tenia, i no se sortejaven. Els situats al primer rengle pagaven 17 quartos, igual a 50 cèntims, i els rengles restants, a raó de 8 quartos (24 cèntims). Al centre, un banc reservat a les Autoritats. L'Ajuntament es composava de 5 consellers i el batlle, i subvencionava la Festa amb una onça d’or (16 duros). El Sr. Rector hi afegia 4 duros.

Uns dies abans de la Festa es celebraren cinc casaments, tots el mateix dia i tots de joves mariners que, al cap de tres o quatre setmanes, havien d’embarcar novament vers les Amèriques. El mossèn  aquell dia és va fer un fart de treballar. Els nombrosos convidats foren obsequiats segons l’ús de l’època. No era costum entre la gent humil de fer viatge de noces, que no oferia cap comoditat ja que, com hem dit abans, el ferrocarril no existia. L'esdeveniment tingué tanta ressonància que, sense por d’exagerar, pot dir-se que el poble sencer col·laborà en la festa. Fou, sens dubte, el pròleg més transcendent i emotiu de les Festes.

Molts navilis amarrats al port de Barcelona prestaren llurs telègrafs de banderes; fou engalanat el campanar, i tants carrers que en el que es portava de segle no s'havia vist cosa semblant.

Arribat el dia del Sant Patró, per tots tan esperat, i davant la perspectiva d'una solemnitat religiosa mai igualada, l'interès màxim fou posat en l'assistència als Divins Oficis. Una imponent concurrència de fidels omple totalment el temple; els pobles veïns hi aporten també un gran contingent, atrets per la grandiositat de la festa. Les noies acostumaven a estrenar vestit en acte tan solemne, i les senyores s'abillaven amb la clàssica mantellina i la indumentària dels grans esdeveniments, tot formant un conjunt harmoniós i donant a l’ambient un to seriós i elegant.

En sortir de l'Església es reflectia una íntima satisfacció a tots els semblants, tot donant fi al matí de Sant Cristòfol, que fou una manifestació de fervor religiós que baté el rècord de tota la comarca. Durant els tres dies no hi havia altra distracció que el ball. La sessió més interessant fou el segon dia a la tarda, en què es lluïren els millors vestits.(1) 

Recopilat per Xavier Martín, comissió 175è

  1. –Història pintoresca de Premià de Mar; Ramon Coll Monteagudo, ed. Clavell, 2009

 


 

Ampliació de l'esglesia parroquial 1845-54  (XII)

 

Per aquells anys “un fill de la casa de Can Manent, Jaume Manent Pbro. era frare enclaustrat caputxí, vivia al convent de la vila d’Olot i va ser nomenat, des del bisbat de Girona, com rector de la parròquia de Sant Cristòfol per mort de l’anterior”.(1) Ho sabem perquè hi ha una copia del nomenament notarial el 24 de juliol de 1845. Però com no el tenim registrat entre els rectors ni en altres documents, no sabem segur si va arribar ha estar servint a la parròquia. Per tant, sabem que de 1841 a 1844 va ser ecònom Mn. Jaume Maratona i a la seva mort va venir Mn. Felip Masip, suposem que fins 1849.

El 20 de setembre de 1948 l’escrivà major del bisbat escriu una carta, amb motiu de proveir el càrrec de rector de la parròquia de Sant Cristòfol de Premià de Mar, al mossèn ecònom que esta provisionalment encarregat, demanant-li que digui: “en que trato se halla la construcción de la casa rectoral que el ayuntamiento del expresado pueblo se obligo a edificar en 1841 para la erección de nueva parroquia; a fin de yo poder dictar las providencias contundentes,”(2) per nomenar un nou rector. Hem de suposar que el mossèn contesta explicant que la nova rectoria ja esta construïda al costat de l’església (el que avui és l’edifici de l’ajuntament), perquè l’any següent el Bisbat va nomenar el primer rector. I sabem que en la creació de la parròquia els mossens van començar a viure al edifici que els va cedir l’ajuntament (actual rectoria), perquè allà és van quedar sempre. 

Recordem que l’església que s’havia edificat i beneit al 1820 era nomes una part, ten ia forma de planta quadra, encara li faltava per fer i ampliar el creuer, el presbiteri, la capella del santíssim i la sagristia, i acabar el campanar. Per tant ara que era parròquia pròpia es volien portar a terme aquestes obres de ampliació i acabament.

Al 1849 va arribar a la parròquia el 1r rector nomenat com a tal, era Mn. Isidre Prim, i encara que no va estar gaire temps, fins 1853, va lluitar molt per fer les obres d’ampliació i acabament de l’església al igual que els seus antecessors, “demanàvem al bisbe, junt amb el nou ajuntament que ho feia al govern de la Reina Isabel II, aconseguir finançaments per pagar les obres de l’acabament de l’església i el seu campanar. Aleshores és va crear la “Junta d’obres de l’església de Premià”, per organitzar i seguir els treballs, composada per el Sr. Rector, el Sr. Alcalde i alguns feligresos apoderats, entre ells Joan Manent que havia donat els terrenys. Finalment el 16 novembre 1851 el Govern aprovà l'expedient d'engrandiment de l’Església Parroquial i construcció del campanar amb el pressupost concedit de 136,501 rals de vellons, però que no començarien ha enviar i pagar fins 1854”(3). 

Una prova del desix dels parroquians per aconseguir dines per l’obra de ampliació de l’església és la noticia que ens diu el diari de l’època “El Ancora”, del dia 20 de juny de 1852:

 “El próximo domingo en el pueblo de Premia de Mar y a favor de la obra de aquella parroquia empezarán los ejercicios de disparar al blanco, siendo el primer premio una ternera, el segundo un par de gallinas y el tercero un par de pollos”.(3) 

També el mateix diari “El Ancora”, el 20 de maig de 1854, ens explica la pressa de possessió del nou rector:

 “El viernes pasado tomó posesión del curato de San Cristóbal de Premia el Rvdo. Mn. Manuel Seda, interviniendo el acto el Dr. D. Melchor Bonfill. El subejector lo fue el venerable anciano D. Edualdo Ribas, (de unos 80 años)  cura párroco de San Pedro de Premiá y testigos los Rvdos. SS. D. Jaime Santacana, cura párroco de Vilassar, y D. Sebastian Feliu, cura párroco de Vilassar de Mar. Asistieron también otros eclesiásticos y el Alcalde del municipio, el Sr. Teniente de Carabineros, las personas mas notables y un concurso tan extraordinario que la iglesia estaba completamente llena.

Hemos notado con indecible satisfacción que las obras de ensanche de aquella parroquial iglesia van continuando con notable rapidez, de modo que tan luego como hayan terminado, y también el campanario que va a edificarse, darán nuevo realce a las muchas y solemnes funciones que se celebran en aquel santo templo al paso que servirán también para que los fieles puedan estar en el con toda comodidad y ejemplo. Digno es, por cierto, el celo del nuevo Sr. Cura Párroco, secundado por el benemérito Sr. Alcalde, Ayuntamiento y vecinos de aquella población, quienes se esmeran de un modo particular en adornar el templo del Señor con nuevos altares, pues concluidos los del Hecce Homo y de la Virgen del Rosario, van a construir el de San Antonio”.(3)

Just amb l’arribada del nou rector Mn. Manel Seda, “el 1 de juny de 1854 es va començar oficialment les obres d'ampliació de l'església, després de moltes gestions a Madrid, doncs els plànols i els pressupostos estaven fets des de 1834. Les obres es van realitzar des de 1854 fins 1861, després de molts entrebancs per aconseguir els diners necessaris”.(3) Segons uns expedients de 1854, que hi ha a “l’Arxiu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i Sant Jordi, per l'aprovació de una torre-campanar, sabem que el famós l'arquitecte de l’ampliació de l’església va ser el barceloní Josep Simó Fontcuberta. La intenció en els planells era la de fer a la torre una galeria de vigia, on poder estar de peu per vigilar i avistar els vaixells que arribessin a la costa o a la platja”.(4) Per tant, com podem veure, la torre-campanar, com el punt mes alt del pobles, es volia fer servir com a torre de vigia.                                                                                                                  

Recopilat per Xavier Martín, comissió 175è

  1. –Can Manent 600 anys d’història, Mª Rosa Font i Catllà, Joan Gómez i Vinardell.
  2. -Expedients de l’Arxiu Diocesà de Barcelona amb copies a l'arxiu Parroquial de Sant Cristòfol.
  3. –http.www//historiadepremia.com, per Joaquim Marguenat,
  4. -Arxiu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i Sant Jordi (registre 209.25)

 

Ampliació de l'esglesia parroquial 1857-58  (XIII)

“El dia 27 de gener de 1854 la reina Isabel II manà entregar al Bisbe de la Diòcesi 40.000 rals de velló, com a primera tongada de diners, destinats a la construcció i ampliació de l'església de Premià de Mar.

 Al dia següent el Diputat Sr. Jacinto Félix Domènech escriu al Sr. Alcalde de Premià per demanar que comencin les obres corresponents a la primera part entregada del pressupost.

 Després, el 1 de juliol de 1857 la reina Isabel II envia la segona tongada de 10.000 rals de velló, per entregar al Bisbe de Barcelona, destinats a la reparació de l'església de Premià de Mar. Les obres es perllongaren fins a 1861. La despesa final fou de 37.127 pessetes de l'època”(1).

 Sabem de l'aprovació de fer “la capella del Santíssim Sagrament per un expedient i uns planells de 1857, que hi han al Arxiu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i Sant Jordi, i que va portar a terme el mateix arquitecte que va fer el campanar, en Josep Simó Fontcuberta”. (2)

 Al 1858, el Sr. Rector de St. Cristòfol Mn. Manuel Seda escriu al bisbe i l’indica que el Govern aprovà l'engrandiment de l’Església i construcció del campanar amb el pressupost concedit, i dona detalls de les obres. Ho diu així:

 "Ilmo. Sr. El infrascrito curo párroco de San Cristóbal de Premia en cumplimiento de la circular sobre expedientes de reparación de templos que S.S. Ilma. se dignó conceder... para el ensanche de la Iglesia parroquial y construcción de la torre campanario, de que carecía, con el presupuesto concedido de 136,501 reales vellón. Que en fecha 27 enero de 1854 se libraron 40,000 reales vellón, los cuales se invirtieron, por medio de una Junta de obres,... en levantar las paredes hasta a punto de empezar los arcos para las bóvedas y en construir la torre campanario hasta mas de la mitad. Y que por último en fecha 1º de julio de 1857 se libró l0,000 reales vellón mas, los que se invirtieron en concluir del todo la torre campanario, conforme al plano aprobado por la Academia, dejándole arreglado y pintado , asi como pintada tambien todo el frontispicio de la Iglesia; y mas en comprar una campana de 7 quilales una arroba, lo que era muy necesario por tener solo otra la Parroquia. Deduciéndose de todo, que la parte de la Iglasia donde se celebra está del todo corriente con su torre campanera, y la parte de ensanche sus paredes estan a empezar los arcos de las bóvedas, faltando a librar el Gobierno para su conclusión 80,501 reales vellón, como cantidad convenida en el presupuesto. Es todo cuanto debo comunicar a S.S. Ilma. en cumplimiento de mi deber. Dios guarde a  S.S. Ilma. muchos años. San Cristobal de Premià, 1º de febrero de 1858. Manuel Seda pbr. Rector”.(3)

 “Va ser de gran ajuda per aconseguir els diners de l’obra, el Diputat a Madrid pel districte de Mataró el Sr. Joan Fèlix Domenech, qui rebia cartes constants de l’Ajuntament de Premià de Mar, regit pels alcaldes Joan Cisa, Josep Fontrodona i Lloveras. Així com del rector de la parròquia Mn. Manel Seda”.(1)

 Les obres d’ampliació de l’església van generar tot una sèrie de documentació guardada a l’Arxiu Municipal i a l’arxiu particular d’en Joan Gómez, “com factures, cartes i notes que ens ajuden molt a entendre el procés de construcció. És una relació molt gran de totes les despeses anuals incloent mà d’obra i materials de cada ofici. Aquí posem exemple en reals vellons de l’època” (1):

                                                                                                        

1854      Paletas                      40.350

1857      Paletas                      10.000

1858      Paletas                       34.824

1858      Fusters                        2.794

1859      Paletas                      23.241

1859      Fusters                        5.776

1860      Paletas                      12.771

1860      Fusters                        1.960

1860      Serrallers                   2.231

1860      Vidries                          1.525

1860      Una campana          4.550

1860      altre campana          3.560

1860      Arquitecta                  4.880

Sumen en total                   148.501

Segell de la parròquia de 1859

 

Les aportacions del Govern de Isabel II donades com a subvencions varen ser: 

Real ordre de  27.01.1854                            40.000

Real ordre de  01.07.1857                            10.000

Real ordre de  22.03.1858                            20.000

Real ordre de  12.10.1858                            10.000

Real ordre de  27.07.1859                            36.501

Real ordre de 05.07.1860                             20.000

Sumen en total:                                                          136.501 (4)

 

Recopilat per Xavier Martín, comissió 175è

  1. –http.www//historiadepremia.com, per Joaquim Marguenat,
  2. -Arxiu de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts i Sant Jordi (registre 209.64)
  3. -Expedients de l’Arxiu Diocesà de Barcelona amb copies a l'arxiu Parroquial de Sant Cristòfol.

4. –Arxiu Municipal de Premià de Mar.


 

Ampliació de l'Església parroquial 1859-61  (XIV)

Al 1859 una altre vegada el Rector Mn. Manuel Seda dona compte al Bisbe de l'estat de les obres d'eixamplament del temple parroquial amb una carta que diu: "Exmo e Ilmo. Sr. El infrascrito cura párroco de San Cristóbal de Premià, en cumplimiento a lo mandado por S.E. Ilma digo: el estado en que se encuentran las obras de ensanche de este templo parroquial es: concluidas del todo las paredes exteriores e interiores y los arcos pare cargar el tejado. Falta el tejado, las bóvedas, el revoque interior y el altar mayor, cuales obras, segun dictamen de los peritos, pueden concluirse en tres meses de trabajo, quedando terminada la iglesia a punto de habilitarla para la celebración de los divinos oficios. Esto cuanto debo poner en conocimiento de S.E. Ilma en cumplimient de mi deber. Dios guarde y conserve muchos años por el feliz aumento de la Iglesia. San Cristóbal de Premià, 20 de febrero de 1859. Manuel Seda Pbro. rector”.(1)

Sobre els afers de la junta d’obres de construcció del temple hi ha una nota del Rector molt curiosa que dui: “Sr. Alcalde de San Cristóbal de Premià. Muy Sr. Mio, en virtud del recado que se ha servido mandarme por la esposa de Vilara, de que cuando venga el Sr. Arquitecto (Sr. Josep Simó Fontcuberta) tenía que reunirse la Junta de Obras, tengo que notificarle que el Obispo mi Señor Prelado me tiene manifestado, que me abstenga de asistir a las reuniones de esta junta hasta saber la resolución del asunto que tiene pendiente en Madrid, solo este particular. De V. su Afmo y d.d.d. Manuel Seda Pbro. Rº. Premià de Mar 26 Enero 1860”(2)

Al concloure les obres d’ampliació i fer la recol·locació dels bancs dins de l’església: “El 26 de juliol de 1860 el Sr. Joan Manent envia una carta al bisbat d’un requeriment que fa a la junta d’obres de l’església de Sant Cristòfol, per uns drets adquirits per la seva família en l’any 1798, sobre la col·locació d’un banc de la seva propietat en un lloc prop del presbiteri”.(3) Diu la carta: “la donación del terreno para construir una Iglesia fue hecha por mi abuelo Jayme Manent a los sindicos del pueblo y a los sucesores en aquel cargo bajo la condición de que se reservava la facultat, cuando viniera el caso de estar construïda la Iglesia, de tener para el y para los suyos un banco en la misma inmediato al presbiterio: y ella fue aceptada por los sindicos juntamente con la donación de la pieza de tierra”.(4) Ara demana el mateix dret en la nova col·locació dels bancs. La junta d’obres també escriu al bisbat el 16 de setembre i exposen: “las nuevas obres hechas en la Iglesia han cambiado su forma i en la actualidad tiene la de cruz, el lugar inmediato a la barandilla del presbiterio donde Manent pretende su derecho, mas bien debe considerarse como lugar de paso de los feligreses que como lugar de rezo”.(4) I exposen altres motius. El bisbat contesta al requeriment i dicta sentencia a favor el 10 de novembre. Concedint a la família Manent la col·locació del banc en propietat prop del presbiteri, després de la barandilla i en el lloc que cregués mes oportú el Sr. Rector. I el 23 de novembre escriuen: “reunidos dentro de la Iglesia parroquial los infrascritos para dar cumplimiento a la disposicion, hemos resuelto, con el fin de proporcionar mayor ornato a la Iglesia, separar el banco de la administracion del Sacramento del lugar que ocupa y col·locar en él, el del Sr. Manent que es frente el altar y respaldo a la escalera del pulpito, y lo consignamos con el fin de eviat en lo sucesivo malas interpretacions. Firman; Juan Manent i Manuel Seda Pbro. Rector”.(4) “El 5 d’abril 1861el Rector escriu una altre carta al Bisbe de Barcelona expressant el fi de les obres d’ampliació del temple i presentant els justificants de la inversió, demanant-li que és digni aprovar-los. Com a principis de l’any 1861 les obres d’ampliació del temple arriben al seu fi, i amb les ultimes vidrieres col·locades, el campanar terminat i la nova i gran campana instal·lada, és pot inaugurar”.(5) L’ocasió requeria una gran festa i és van convidar al Sr. Bisbe de Barcelona que vingués a Premià a presidir. Va celebrar-se la inauguració del temple totalment acabat durant la Festa Major de Sant Cristòfol i sembla ser que va ser molt vistosa i espectacular. “El dia 9 de Juliol va ser beneit el nou temple pel Sr, Bisbe de Barcelona D. Antoni Palau Térmens i és va celebrar seguidament una missa en presencia del magnífic Ajuntament, rector i preveres, veïns i principals propietaris de la població”.(6)

Recopilat per Xavier Martín, comissió 175è

1. -Expedients de l’Arxiu Diocesà de Barcelona amb copies a l'arxiu Parroquial de Sant Cristòfol.

2. -Arxiu Municipal de Premià de Mar.

3. -Can Manent 600 anys d’historia, Mª Rosa Font i Catllà, Joan Gómez i Vinardell.

4. -Escriptures de l’arxiu personal de Mª Rosa Font i Catllà.

5. -http.www//historiadepremia.com, per Joaquim Marguenat.

6. -Història breu de Premia de Mar, Salvador Moragas Botey, ed. L’Aixernador.

El Bisbe de Barcelona D. Antoni Palau Térme que va beneir el nou temple


 

 

Descripció del temple parroquial de Sant Cristòfol  (XV)

 

Ja acabat i beneit aquest primer temple parroquial en 1861, el tenim molt bé descrit per la ploma de Salvador Moragas Botey en l’any 1959, tal com el va veure i el recorda abans de la destrucció de 1936.  Ens ho diu així; “L'antic campanar, si podem dir antiga a una construcció que no tenia un centenar d'anys, donava des de bon tros lluny, una silueta simpàtica, i era, diuen, el més alt de tota la comarca. Damunt d'una base octogonal que partia d'un quadrat, exactament com l'actual, s'alçava esveltament fins a una alçada semblant a la que en el campanar actual assoleix el terrat amb balustres. De les seves vuit cares, quatre eren obertes amb finestres rectangulars i quatre eren tapiades, amb finestres immolades. En una de les cares, la que donava a la façana, hi havia l'esfera del rellotge, pintada al mur exterior i sense protecció per les manetes de les hores i minuts. El rellotge era d'una sola esfera, i mogut mecànicament. Damunt del terrat, uns muntants de ferro sostenien les campanes de les hores i feien d'acabament del campanar.

L´element arqueològic més important del Temple se’ns dubte el Portal. Esculpit en pedra de la Cisa i en un estil barroc primigeni, gairebé en un Renaixement decadent, té la gràcia de l´art popular i la dificultat de la seva execució en una pedra dura, poc apta al treball del cisell. La fornícula de la part alta empara la imatge de Sant Cristòfol, ingènua i robusta, amb el cap regirat cap a munt intentant mirar al dolç Infant Jesús que porta en els seus ombros i la matussera palmera que serveix de basto. La portalada és coronada per un sol i flanquejada per flors i gerros barrocs en els dos extrems superiors.

La construcció interior era semblant a l'actual, però les voltes eren més aixafades. Ara estan traçades a mig punt damunt d'una vertical, enlloc d'esser-ho al nivell de les cornises, i això els dóna una esveltesa que no tenien les anteriors.

 

 Sant Crist del Fossar de les Moreres

La capella del Santíssim era situada en el mateix lloc de l'actual però amb una volta molt més baixa, i en deien la capella fonda. També tenia la imatge de la Verge la Dolorosa molt semblant a l’actual.

L'altar major era en forma de gran retaule arquitectònic, construït en fusta i policromat. Al centre hi havia la capella de Sant Cristòfol i a cada costat, més petites les de Sant Pere i Sant Pau co-patrons de la parròquia. L'estil era d'un barroc o neoclàssic molt pobre, i no té comparança amb l'actual. En determinades festivitats, hom decorava l'altar amb elements escenogràfics, com aplics pintats, cortinatges, etc.

La imatge del Sant Patró era extraordinàriament grossa, un verdader gegant, d'acord amb la llegenda. Recordava, més que la imatge cristiana, els déus pagans, com Júpiter o Minerva, que presidien els Temples antics i imposaven llur majestat per llur tamany imponent. 

Representació de Sant Cristòfol que presidia l’altar major.

La parròquia de Sant Cristòfol ha tingut al llarg de la seva història diversos elements interiors destacats. Així, per exemple, una imatge del Sagrat Cor, la Verge de la Cisa, la Puríssima, la Verge Dolorosa, altars com els del Hecce Homo, el de la Verge del Rosari, Sant Agustí, Sant Josep, Santa Teresa i el de San Antoni. etc. No oblidant l'important Sant Crist del Fossar de les Moreres, que havia presidit la Capella del Fossar o Cementiri que havia existit al voltant de Santa Maria del Mar de Barcelona, on foren soterrats els defensors de la Ciutat durant el setge de 1714”.(1) Tot això va ser destruït el 21 de juliol de 1936.

Per una nota que va escriure Mn. Josep Paradeda al Diari " EL MATI" al 10-VII-1932, sabem que a l'arxiu de la Parroquial de St. Pere de Premià hi havia aquesta inscripció: "Lo Sant Cristo de la Esglesia de Sant Cristòfol (dic lo Sant Cristo Major) fou extret del cementiri de la Parral, Esglesia de Santa Maria del Mar de la ciutat de Barcelona, dit lo Fussà de las Moras. Pues havent-se hagut de mudar lo cementiri per Decret Real, se vengueren dita Imatge".(1) Per tant, es de suposar que el gremi de mariners del barri de Premià de Baix el van comprar entre 1820 i 1841 a dit cementiri, quan encara la nostre església pertanyia a Sant Pere de Premià, sinó no estaria la nota en el seu arxiu.

 

Recopilat per Xavier Martín, comissió 175è

  1. Arxiu Parroquial de Sant Cristòfol, Salvador Moragas i Botey. 1959

 

 

 

Información adicional